BENIARRÉS AL DIA NI COMPARTEIX NI ES FA RESPONSABLE DELS COMENTARIS QUE EN AQUESTA PÀGINA ES PUBLIQUEN.
AQUELLS QUE CONTINGUEN OFENSES, INSULTS O SEMBLANTS, NO SERAN ADMESOS.
Actualitat:PLUJA: L'embassament de Beniarrés es troba al 78% de la seua capacitat

diumenge, 31 de gener de 2010

Realitat o ficció?

Abdel Hamid Ben Al-Faki, fill d'Abdel Rashid Ben Al-Faki, fill de Muthadi Ben Al-Faki, estava assegut a una taula d'una cafeteria del Raval. Acabava de visitar les terres que son pare, allà al nord d'Àfrica, li havia encomanat encaridament que visitara quan arribés a Gandia.


Abdel Hamid era un xicot, que aparentment no es diferenciava gaire de qualsevol altre del terreny. Els seus trets eren d'allò més normal i res no feia pensar la seua procedència magrebí. Però Abdel conservava al seu interior totes aquelles velles històries que son pare li havia contat i que son pare havia escoltat de son pare, i aquest de son pare, fins remuntar-se a l'octubre de 1609 quan els seus avantpassats van haver d'eixir repentinament, sens avís i únicament amb allò que podien portar al damunt, d'un llogaret anomenat Benillup, al centre de la Vall de Perputxent a una trentena de quilòmetres d'on ell ara vivia i treballava a una fàbrica de taulers a les rodalies de la ciutat.


Mentre consumia la cigarreta i bevia un te, que no era com el te que sa mare li preparava a casa, recordava tot el que son pare li havia transmés quan era encara un xiquet. Tan sols estava a escassos metres del riu que portava les aigües d'allà, del Benillup on havien viscut durant generacions els seus avantpassats. Avuí dia, no queda res de tot allò; tan sols el nom amb què els habitants del poble veí, Beni Arraez, coneixen aquest indret als peus d'una cova de la que tan li havien parlat. Tota una història humana desapareguda per ser considerats com un perill públic.


Al Canèssia, Benitàixer, Faraig, Benillup. Res no existia, tan sols alguna paret perduda d'alguna casa reconvertida en corral de cabres pels nous pobladors.


Els pensaments se li amuntegaven i no podia deixar d'emocionar-se fins vessar unes tímides llàgrimes recordant l'eixida tan traumàtica de tots aquells habitants. Camí de Dénia, carregats amb el que podien portar, assaltats pel camí, humiliats pels mariners als vaixells en què eren transportats, varen ser descarregats com a bestiar i deixats a la seua sort en unes terres desèrtiques molt diferents dels vergers dels que havien estat expulsats i que eren habitades per uns rudes agarens, que tot i ser germans de religió, no tenien res a veure amb ells.


Reuniria tota la informació gràfica possible i la mostraria a son pare i al pare de son pare quan hi tornés. Estava segur que els seus s'emocionarien al veure les terres de les que havien estat pobladors des de bell antuvi i de les que encara conservaven ben viu el record.

Article publicat al blog de Carles Tomàs : En el Meu Lloc

4 comentaris:

LA IAIA DEL BALCO ha dit...

UNA HISTÒRIA MOLT BONICA NO CAL MÉS EN POQUES PARAULES T´ESPLICA ELS SENTIMENTS, MOLT BONA HISTÒRA

Beniarres al dia ha dit...

Cal dir que Carles és un narrador molt bó. Vos convide a visitar el seu blog que teniu enllaçt en aquest article i a la columna lateral del blog.

Carles ha dit...

Gràcies, Fede, però els meus escrits són sols per anar per casa. No pretenc altra cosa.

* El de l'oli * ha dit...

Bonic de veritat. Bona narrativa Carles.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...