Zaplana. El brazo incorrupto del PP

Un llibre sobre la vida "política" de expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana

http://www.pascualserrano.net(15-iv-2008/)

“Estoy en política para forrarme”. Aquesta frase, atribuïda a Eduardo Zaplana, en realitat no va ser dita per ell sinó per un dels seus col·laboradors. El periodista Alfredo Grimaldos explica a ‘Zaplana. El brazo incorrupto del PP’ (Editorial Foca) la singular trajectòria d’aquest expresident de la Generalitat Valenciana, exministre de Treball amb el govern Aznar i ara també exportaveu del Partit Popular al Congrés.

Dins del Grup Parlamentari del PP a Madrid Zaplana tenia molts detractors entre els moderats del partit. Aquests anomenaven Zaplana i la seva gent “els corbates negres” amb referència al dol polític que duen des dels atemptats de l’11-M. Zaplana, que llueix al seu canell un rellotge suís de 18.000 euros i té una filla que anava a treballar de becària al diari El Mundo amb un Porsche, és vist arreu com a nou ric sense classe.

Diu Grimaldos que la carrera de Zaplana comença el 1991 amb la seva arribada al govern de l'Ajuntament de Benidorm sense guanyar unes eleccions gràcies al vot d'una regidora trànsfuga del PSOE que des d'aquest dia va començar a cobrar un sou del consistori sense treballar. A partir d'aquí se succeïx la creació d'una tupida xarxa de càrrecs i amics influents en càrrecs de rellevància, l'increment disparat dels pressupostos públics per a obres faraòniques, la contractació d'amics i familiars, el balafiament de diners públics, la compra de complicitats….

Vegem alguns exemples il·lustratius. La regidor trànsfuga María Sánchez, de professió professora de ball, que li va donar amb el seu vot l'ajuntament de Benidorm a Zaplana, “només en sous oficials, verificats, ha percebut de les arques públiques, des de la seva deserció del PSOE, més de 100 milions de pessetes. A més “la veritat és que Sánchez apareix poc o gens pel seu suposat lloc de treball". A Benidorm María Sánchez ara és coneguda com La Bienpagà.

El llibre de detalla com Zaplana maniobra per controlar els mitjans de comunicació de la seva comunitat i com en altres ocasions recorre al diners públics “per a donar suport als seus mitjans de comunicació privats”. En la televisió pública Canal 9 substituïx als professionals més veterans que no li són fidels per recent llicenciats. “L'Audiència Nacional acaba dictaminant que les contractacions són irregulars, però la sentència no arribarà a executar-se mai”.

Segons un estudi del comitè de redacció de Canal 9 “el PP protagonitza quatre de cada cinc notícies de contingut polític”. El comitè va denunciar que “el president de la Generalitat ha aparegut trenta vegades en un sol dia, fent declaracions en tres espai informatius distints, mentre els criteris de l'oposició no han estat transmesos ni una sola vegada”. Per descomptat, els diners també dóna joc en el canal: “els informatius se saturen d'articulistes i opinadors que cobren 600 euros per cada minut d'intervenció”. I la cadena aconsegueix passar d'un dèficit de 200 milions de pessetes a una despesa de 18.000 milions, entre subvencions i ampliacions de capital, només el 1999. I quan els valencians, farts, emigren a la cadena pública catalana TV3 Zaplana inicia una ofensiva per clausurar tots els seus repetidors a la Comunitat Valenciana.

La seva obsessió per la imatge li va dur a ordenar a la seva arribada al Ministeri de Treball que “li muntessin, prop del seu despatx oficial, un gimnàs de primer ordre”. “A València, s'incrementa notablement el preu dels vestits que llueïx. Li pren amidades el l’afamat sastre Antonio Pobla i, a més, comença a fer escapades a Londres per a comprar roba i sabates”. Al maig de 2000, “Zaplana contracta oficialment per a la Generalitat a Miguel Maeso, preparador físic i amic seu. Fa que l'anomenin, per lliure designació, tècnic de programes d'esport d’èlit pel que rep una retribució anual pròxima als sis milions de pessetes. La seva tasca exclusiva: mantenir en forma al president de la Generalitat. L'acompanya fins i tot en els seus viatges oficials”.

Però el gran desengany de la seva presidència serà el parc temàtic Terra Mítica. Els “pelotazos” comencen amb el seu amic Eliseo Quintanilla qui compra uns terrenys a la província d'Alacant per vuit milions de pessetes, precisament els quals després són seleccionats per construir el parc i que l'empresari vendrà per 1.500 milions de pessetes. Altres dues empreses immobiliàries comencen a adquirir terrenys rústics als voltants del parc. A la primera trobem de conselleres delegades a l'esposa de Zaplana i a la sogra; la segona és propietat del germà de la sogra. La compra va ser acompanyada de la seva corresponent proposta de requalificació de terrenys rústics a urbanitzables.

I més coincidències encara. Altres terrenys de Terra Mítica s'assenten en una zona d'especial “protecció forestal” que, casualment, s'incendia sense motiu aparent en 1992, l'alcalde Eduardo Zaplana mai repoblarà ni rehabilitarà aquest pulmó verd que acabarà sent formigó per al parc temàtic. “Com en moltes altres ocasions, s'incompleix la Llei Forestal, que prohibeix edificar en espais rústics devastats pel foc, i els terrenys que posteriorment albergaran al parc temàtic obtenen totes les llicències i benediccions necessàries perquè es puguin iniciar les obres”.

El que va començar prometent-se com un pla que no anava a costar ni una pesseta als valencians, el 2003 acumulava pèrdues properes als 200 milions d'euros, i el 2004 es produïx la suspensió de pagaments. El seu cost caminava pels 60.000 milions de pessetes i ja el 1999 el tribunal de comptes valencià advertia no se sabia la destinació de 156 milions. Entre els beneficiats de l'invent trobem fins al perruquer de José María Aznar, qui, sense tenir cap experiència en hostaleria, assoleix el dret a la construcció i explotació durant 75 anys a l'entorn del parc de dos hotels de quatre i cinc estrelles i dos hotels d'apartaments, a més d'un centre de convencions i un camp de golf.

En conclusió, “el parc és un fracàs econòmic absolut però molt treuen profit d'ell. Acaba costant a l'erari públic més de 400 milions d'euros”. La nòmina del parc “està ben assortida de vells amics” de Zaplana i “hi ha, fins i tot, membres de la seva pròpia família. El parc arriba a tenir una enorme quantitat de càrrecs polítics multimilionaris contractats a dit per a llocs de confiança”. L'escàndol és absolut. La policia descobreix que “almenys una desena de signatures que han cobrat del parc són empreses fantasma” i el frau fiscal es comptabilitza en 1’7 milions d'euros.

Un altre dels escàndols són els contractes de Julio Iglesias, reclutat com ambaixador dels productes valencians al món. La Generalitat signa amb el cantant un contracte de 375 milions de pessetes, però també altre clandestí que puja els guanys a gairebé mil milions de pessetes. Tot això amanit de paradisos fiscals, factures falses i fins a un convit previ a un concert per valor de 87.450 dòlars pagat amb targeta American Express de la Generalitat a un hotel d'Estats Units. I molt més, com el pagament de 120.000 dòlars de l'Institut Valencià per a l'Exportació per l’aerotaxi que utilitza Julio Iglesias per anar des de Miami a Tòquio.

Quan Zaplana arriba al ministeri de Treball continua la festa, tal com segueix documentant Grimaldos al seu llibre. “Al llarg dels seus dos anys escassos de mandat en aquest departament, Zaplana gasta 150.000 euros en viatges en avions privats”. Fins a va destinar 55.000 euros per a enviar a amics, col·laboradors i parents quatre tones de torró. En menys de dos anys va gastar 183.000 euros en protocol, bona part en regals i luxosos joies que ni tan sols Hisenda sap on van anar destinades. Les seves campanyes d’autobombo van ser històriques i a preu d’or.

Copiat del blog Banc d’en Sinofós