Article publicat per Carles Tomàs al seu blog "En el Meu Lloc" que pel seu interés reprodueixc.
Tots els anys, a l'arribar el mes de juny i, amb ell, la festa del Corpus, la meua anada cap a les terres que encara considere són les meues, té un pas obligat, un pas que em resulta molt agradable tot i la dificultat orogràfica que presenta. Abans abundaven les pinades, però mans incendiàries, descuits imperdonables o ves a saber què, s'encarregaren de fer desaparéixer tota aquesta massa boscosa deixant una atapeïda capa de matolls que, a poc a poc, va convertint-se de nou en tímida renaixença arbòria.
Quan la carretera arriba al més alt i comença el descens, tot canvia: bancals perduts d'oliveres barrejades amb incipients pins que ningú no ha plantat, però que la sàvia natura s'encarrega de rescatar i tornar-ho a convertir en allò que un dia va ser seu. Entrem al Comtat, a la vall del Serpis, riu que la travessa i que, com a torres que la vigilen, la circumden la Mariola amb el Montcabrer, el Benicadell, la Safor, l'Albureca i la serra d'Almudaina. Són muntanyes aquestes les primeres marcades a la meua retina i que encara s'hi conserven fresques com al primer dia.
De sobte, grans taques grogues apareixen a la vista. Són les flors que per aquesta època presenta la camamilla, la qual servirà per confeccionar una gran catifa de forta i penetrant olor que ornamentarà els carrers al pas de la processó del Corpus. Una flaire que junt a la procedent de l'encens, la faran exclusiva d'eixe dia. Beniarrés celebra així un dels dies que brillen més que el sol.
Un conjunt d'altarets van jalonant la desfilada processional que al ritme de marxes religioses recorre els carrers de la població. En cadascun d'aquestos altars, la comitiva es deté i repeteix el mateix cerimonial: lectures, càntics i llançament de pètals de roses amb els xiquets de primera comunió com a protagonistes de l'esdeveniment.
Els veïns aporten per a tal ocasió les plantes més vistoses, més grans i millor conreades, sent ells els qui s'encarreguen de l'ornamentació. Algunes cases reben en herència el dret i l'obligació de ser la salvaguarda d'aquesta antiga tradició col.laborant amb els materials necessaris per muntar l'altar on el seguici processional realitzarà la corresponent parada.
Una vegada l'acte religiós ha conclòs, en un tres i no res, la camamilla trepitjada, però encara emanant la seua forta i característica sentida, és retirada diligentment deixant el carrer net com abans.
Així, un any més, té lloc un dels actes que, al marge de creences i devocions religioses, forma part de l'elenc de tradicions que fan d'una localitat una societat viva i amant de tot allò que el passat s'ha encarregat de conformar per a la seua idiosincràsia i que, junt a l'aspecte físic, li donen un caràcter diferenciat i diferenciador de les altres localitats.
Quan la carretera arriba al més alt i comença el descens, tot canvia: bancals perduts d'oliveres barrejades amb incipients pins que ningú no ha plantat, però que la sàvia natura s'encarrega de rescatar i tornar-ho a convertir en allò que un dia va ser seu. Entrem al Comtat, a la vall del Serpis, riu que la travessa i que, com a torres que la vigilen, la circumden la Mariola amb el Montcabrer, el Benicadell, la Safor, l'Albureca i la serra d'Almudaina. Són muntanyes aquestes les primeres marcades a la meua retina i que encara s'hi conserven fresques com al primer dia.
De sobte, grans taques grogues apareixen a la vista. Són les flors que per aquesta època presenta la camamilla, la qual servirà per confeccionar una gran catifa de forta i penetrant olor que ornamentarà els carrers al pas de la processó del Corpus. Una flaire que junt a la procedent de l'encens, la faran exclusiva d'eixe dia. Beniarrés celebra així un dels dies que brillen més que el sol.
Un conjunt d'altarets van jalonant la desfilada processional que al ritme de marxes religioses recorre els carrers de la població. En cadascun d'aquestos altars, la comitiva es deté i repeteix el mateix cerimonial: lectures, càntics i llançament de pètals de roses amb els xiquets de primera comunió com a protagonistes de l'esdeveniment.
Els veïns aporten per a tal ocasió les plantes més vistoses, més grans i millor conreades, sent ells els qui s'encarreguen de l'ornamentació. Algunes cases reben en herència el dret i l'obligació de ser la salvaguarda d'aquesta antiga tradició col.laborant amb els materials necessaris per muntar l'altar on el seguici processional realitzarà la corresponent parada.
Una vegada l'acte religiós ha conclòs, en un tres i no res, la camamilla trepitjada, però encara emanant la seua forta i característica sentida, és retirada diligentment deixant el carrer net com abans.
Així, un any més, té lloc un dels actes que, al marge de creences i devocions religioses, forma part de l'elenc de tradicions que fan d'una localitat una societat viva i amant de tot allò que el passat s'ha encarregat de conformar per a la seua idiosincràsia i que, junt a l'aspecte físic, li donen un caràcter diferenciat i diferenciador de les altres localitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada