Se'n va anar com va governar: d'una manera fosca i mentint. Va privar del senyal d'imatge a les televisions que volien emetre la seua roda de premsa en directe, i al contrari del que és habitual, tampoc es va emetre a través del web de la Generalitat. A RTVV, per la seua banda, tampoc es va poder veure. Els seus cinc o sis canals de ràdio i televisió no han servit per a això durant el seu mandat i ahir no va ser l'excepció.
No obstant açò, tot eixe obscurantisme no va servir ahir per ocultar la dimensió de la seua dimissió i com s'ha produït, al marge del que es poguera desprendre de les seues paraules. Francisco Camps podia haver dimitit el primer dia que el seu nom va aparéixer relacionat amb una trama presumptament corrupta que va obtenir enormes beneficis del seu govern en contractes amb preus moltes vegades desorbitats —açò ja no presumptament—, però no ho va fer, i va arrossegar pel fang el nom de la institució al costat del seu, en tractar d'eixir-ne indemne personalment.
Eixa situació el va portar la passada setmana a un carreró del qual solament podia eixir per dues vies: una a priori inimaginable, que suposava assumir la seua culpabilitat i aferrar-se al càrrec, malgrat que açò significara que fóra considerat i tractat unànimement com a delinqüent; i una segona de més honrosa, la de renunciar, encara que fóra en l'últim instant, al seu càrrec institucional, per a dedicar-se plenament a evitar la condemna. Finalment, Camps va optar per la segona, però a diferència de l'habitual en estos casos —com en la recent renúncia del
ministre de defensa alemany, que havia copiat a la seua tesi doctoral— ho feia negant la major, i reiterant-se en el to i les maneres que han caracteritzat el seu mandat.
"Dimitisc innocent" era una de les poques coses indubtablement certes del seu discurs, que iniciava amb mitja hora de retard. Efectivament, el fet de no haver acudit a última hora —com per un moment va sol·licitar— a la seu del Tribunal Superior de Justícia per a reconéixer la seua culpabilitat com sí feren al llarg del matí el que va ser el seu vicepresident Víctor Campos i l'actual cap de protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret, li possibilitava arribar a la roda de premsa amb eixa condició. I una altra possible veritat era que ho feia en favor del "Partido Popular de España".
La resta era de més dubtosa versemblança, quan no directament mentida. Era dubtós que ho fera "en favor de la Comunitat Valenciana", "fart" que quan es se'n parle "no es parle de la seua cultura, les seues tradicions, la seua indústria, la seua riquesa", perquè ho podia haver evitat amb la seua dimissió fa dos anys en lloc de convertir-se, per la seua imputació en una de les causes del cas Gürtel, en l'únic gran esdeveniment valencià —encara que de dubtós gust— que veritablement ha ocupat durant mesos totes les portades.
Mentida era que haja aconseguit, com afirmava, que els valencians siguen "els millors, els primers, el millor exemple de govern i de projecte col·lectiu". Camps deixa la Comunitat amb el nivell de deute per habitant més alt d'Espanya i amb l'atur amplament per sobre del mig milió d'aturats (i creixent, durant el seu mandat, sempre per sobre de la mitjana espanyola), la qual cosa no li impedia assenyalar que se n'anava "amb tots els projectes, tots, complits; amb totes les il·lusions, totes, fetes realitat".
"Deixe el càrrec huit anys després, amb els deures complits i després de tres majories absolutes", afirmava, explicitant d'alguna manera que es va aferrar al càrrec i al lideratge del seu partit per a tractar d'obtenir a les urnes un certificat d'honradesa que es negaven a regalar-li els tribunals. "Estaré al servei del partit"afegia, i matisava que "des de València", encara que resulta evident que la seua carrera a Madrid, lluny del feu que ha controlat amb mà fèrria en les últimes legislatures, fa temps que es va veure truncada.
Escassos deu minuts va durar el seu discurs, que va acabar amb l'aplaudiment dels fins ara seus, que l'escortaven al fons a l'esquerra (els consellers) i darrere a la seua dreta ( Rita Barberá i Federico Trillo). Així acabava, provisionalment, la carrera política de Francisco Camps, i potser també definitivament, si els seus deixebles li són tan fidels com ell ho va ser al seu mentor, Eduardo Zaplana. Però eixa és una altra història, que s'escrivia ja abans d'esta roda de premsa, quan s'anunciava una reunió extraordinària per a la mateixa vesprada en la seu del PP.
No obstant això, Camps seguirà donant espectacle, especialment si, com va sostenir, renuncia a declarar-se culpable i tracta de defendre's per la via judicial. Serà llavors quan, al costat del seu col·lega Jaume Matas, Camps comence un altre nou eix dels quals tant li agradava presumir, i este sí veritablement evident: l'eix dels tribunals.
